3.5.06

Plagi

Vaig descobrir que a Internet algú copia els meus contes. Quan en publico un de nou, el meu imitador en crea una rèplica a la seva pròpia pàgina web. Però, per vergonya meva, cadascun dels seus contes és cent vegades millor que els meus. On jo amb prou feines tinc la llavor d’una idea, ell la presenta desenvolupada amb una intel•ligència i un talent que només puc envejar. Plagia els meus contes, és veritat, però no m’atreveixo a denunciar-lo, ni a posar-m’hi en contacte, per por de descobrir que la seva vida sigui també una versió millorada de la meva.

Miniatura gegantina

Miniatura gegantina

Era una miniatura gegantina. Sis metres de llarg per dos d’alçada, plena de detalls minúsculs, cada centímetre quadrat mostrava paisatges, o cares, o detalls de cuines rurals a la llum del vespre. Hi havia castells, rius, guerres, multituds on cada rostre es mostrava amb minuciositat precisa. Però, com a les paradoxes geomètriques, cada figura o forma canviava, girava, s’encongia o s’entortolligava, i era també el seu oposat, segons com es mirés. La gent examinava aquella immensitat inabastable, aquell aleph densíssim, cercant el propi rostre o el d’algú estimat. I si el reconeixien mai més podien tornar a ensopegar amb ell.

Casa de nines

Casa de nines

Vaig regalar a la meva dona una casa de nines, el seu somni de sempre. Era una casa victoriana de tres pisos i golfes, amb galeria i terrassa. La meva dona la decorà amb cura, i s’inventà noms i passats pels ninots: el senyor Ramon, la Dorothy, els nens... Jugàvem junts a crear històries, bojament plenes d’amors, baralles i traïcions. Però un mal dia vaig regalar-li un fantasma per a la casa, una ocurrència que semblava divertida. Des d’aleshores, el senyor Ramon ha empitjorat del cor, i diu que sent gemecs i cadenes, encara que la família no se’l creu.

Vídeo club de barri

Vídeo club de barri

Sempre em deixava aconsellar pel propietari del vídeo club, que cada cop em recomanava pel•lícules més rares; coses txeques experimentals, ficcions documentals sobre el subdesenvolupament urbà o estranyes narracions visuals, on no hi passava res durant minuts fins que de sobte a la pantalla irrompia un gall plomat, coses molt estranyes, ja dic. Em sabia greu no fer-li cas, però arribà un moment en què allò es tornà insuportable, així que vaig insinuar-li que, per una vegada, escolliria una pel•lícula de policies, plena d’acció, trets i explosions. No digué res, però vaig veure que anotava quelcom a la meva fitxa.

Pallasos

Pallassos

Abans no m’agradaven els pallassos, m’angoixaven les carotes, el caminar maldestre, aquell maquillatge paorós als ulls i boques sobre un blanc esmorteït. Mai no ho vaig explicar per no semblar covard, i quan vaig fer els deu anys em van portar al circ, a la primera fila. Ben aviat els pallassos encerclaren la pista llençant aigua al públic. Quan vaig adonar-me’n, una rotllana horrorosa de cares cridaneres i nassos vermells m’envoltava i m’agafava. L’ultima cosa que vaig veure van ser els meus pares rient, abans que em duguessin a dins, em pintessin la cara i em convertissin en un d’ells.

Consells

Consells

La gent sempre busca els meus consells en temes d’amor, feina, família i dubtes existencials en general. Jo només dic disbarats i bajanades, però sembla que no se n’adonen i sempre acaben reconfortats i convençuts del que han de fer. Malgrat que gairebé no escolto els rotllos sobre sentiments i angoixes, quan pel to de veu noto que busquen aprovació o rebuig, etzibo el primer que em passa pel cap, amb to reflexiu, irònic, indignat o misteriós, segons com bufi el vent. I si m’acaben demanant concrecions concretes, doncs els les dono, i si no els agrada que no tornin.

Relleu en la investigació

Relleu en la investigació

A l’inspector Guzmán no li ha agradat que l’apartessin del cas. Durant sis anys ha coordinat la investigació, classificant cada pista, cada hipòtesi, cada detall de cadascuna de les onze morts de noies altes i rosses. Però després dels darrers crims, els seus superiors necessiten resultats, i ara, pressionats per la premsa, el substituiran per algun xitxarel•lo sortit d’una acadèmia, amb mètodes més moderns i assessorat per experts estrangers. És per tot això que en Guzmán passeja trist, i encara que sap que a partir d’ara li serà més difícil, es decideix a seguir una noia rossa que camina sola.

Fantasmes de biblioteca

Fantasmes de biblioteca

Els esperits es manifesten a les cases amb signes subtils i ominosos, taques de sang a les catifes o portes que grinyolen de nit. Després s’animen i comencen a moure mobles i llençar gerros. De vegades arriben a les mans, ectoplàsmicament parlant, amb els residents. Però a casa meva els fantasmes només actuen en els llibres de la biblioteca; canvien els finals, fan comportar-se als personatges de les novel•les de manera insospitada, o trastoquen noms, adjectius i adverbis per provocar un bon daltabaix. Jo ja no utilitzo els llibres de receptes des que un dia vaig estar a punt d’enverinar-me.

Nominació

Nominació

El president de l’escala em va comunicar que havia estat nominat al Premi al Pitjor Veí, en dura competència amb el de l’àtic, que sempre baixa escombraries putrefactes amb l’ascensor i el deixa empudegat, i amb la parella de moldaus del tercer als qui alguns envejosos retreuen un excés de decibels en les seves expansions amoroses a hores avançades. La nominació em va fer molta il•lusió, però després m’envaí la convicció íntima que ni els meus insults des del balcó als vianants, ni les meves freqüents bromes a l’escala amb pells de plàtan, no serien considerats mèrits suficients per guanyar.

2.5.06

Déu a votació

Déu a votació

El poble es reuní en assemblea per encarregar un déu fet a mida. Es votaren els principals atributs teològics. Hi hagué força consens pel que fa a l’omnipotència, indispensable perquè el seu nou déu pogués parlar cara a cara amb déus dels pobles veïns. Alguns van suggerir que fos una característica desactivable, per evitar que les previsibles ires divines tinguessin conseqüències funestes. L’omnisciència tingué menys recolzaments, puix el poble era molt zelós dels seus secrets i intimitats, de manera que el restringiren establint garanties jurídiques. Es descartà el do de la ubiqüitat; assignaren a Déu un despatxet a la sagristia.

El ventre de la ciutat

El ventre de la ciutat

Viuen monstres terribles als túnels de la ciutat, éssers sense llum ni cor que s’alimenten de rates, gats i captaires. Per caçar aquestes bèsties, una verge armada amb una daga entra tota sola de nit a les clavegueres, mentre la ciutat prega per ella. Després de recórrer col•lectors i escales, es fa un tall al palmell i deixa que la seva sang caigui a l’aigua. Tanca els ulls, fins que sent un alè humit al clatell i alguna cosa semblant a una urpa acariciant-li la cuixa. Aleshores les seves mans aferren el ganivet, i fa allò que ha de fer.

Amor

Amor

En la mirada que la ressegueix hi ha amor, i quan amb els dits li acarona el cabell ros voldria congelar aquell instant sentint-la tan a prop, atrapar cada corba i cada matís de la seva pell suavíssima. Apropa els llavis als d’ella, i vol demorar el moment del petó mirant aquell rostre seré que li aviva el desig, i l’abraça i la fa seva, estimant-la més enllà del fred de la seva pell i de l’olor inevitable, sempre igual, impossible mantenir-les així, tan callades, i haurà de treballar al jardí i tornar a la ciutat buscant el seu amor.

Un estrany encontre

Un estrany encontre

La nena hagué d’acostumar els ulls a la foscor abans de veure’l assegut a taula, agitant-se inquiet a la cadira, jugant compulsivament amb una forquilla. Ella avançà poc a poc i també va asseure’s, tement que aquell home olorés la seva por, sentís els batecs descontrolats del seu petit cor. A terra, entre restes de menjar i escombraries, una petita gàbia amb una llebre a dins, que es removia desesperada en aquell petit espai. L’home, que duia un barret verd estrafolari, reia absurdament, murmurava per sí mateix i agitava els coberts amb fúria. Alícia, aterrida, començà a servir el té.

Reflexos

Reflexos

No m’atreveixo a comentar-ho amb la meva dona, però quan sóc a casa i passo per davant d’un mirall, hi veig reflectides persones que corren a amagar-se quan les miro. Al principi eren presències fugaces, visions lleus que agafava desprevingudes, però prou nítides com per fer-me dubtar de la meva cordura. Ara sé que existeixen, que viuen a la nostra casa invertida, empren les nostres coses reflectides i llegeixen llibres escrits a l’inrevés. Són tímids, porucs de deixar-se veure, però d’un temps ençà m’han agafat confiança, i cada matí envolten la meva imatge en el mirall per mirar com m’afaito.

Despertar

Despertar

Es troba descansat, tant de temps adormit després de l’accident que recorda només despertar, imatges de ferro i fum, el cop i l’oblit, tres anys desapareguts respirant per tubs i motors sense que els metges creguessin mai que aquella resurrecció fos possible; mai no pogueren imaginar que, després de treure les màquines i mostrar línies planes a les constants vitals, aconseguiria reviure, i per això certificaren la seva mort, per això ara ell es colpeja el cap en aixecar-se, i comprèn que tot estigui tan fosc i l’aire sigui dens, comprèn que ha despertat tard, tan al fons, tan avall.

El nostre enemic, el forner

El nostre enemic, el forner

La reunió de veïns es convocà amb urgència per demostrar-nos que el forner era el nostre enemic. Digueren que el seu somriure amable amagava un monstre, que, si volia, enverinaria els pastissos d’aniversari i els bombons que es regalen els enamorats, un horror al qual cap veí volia arriscar-se. Ell no assistí a la reunió, però els qui intentaren defensar-lo o demanaren veure proves hagueren de sortir entre xiulets i algun cop. Recuperat el consens, ens descrigueren cruament el que triga en morir un nen enverinat, i mentre sentíem créixer la por i la ràbia, començaren a repartir les falçs.

Invitació al zoo

Invitació al zoo

Tenia una invitació per un acte al zoo, on no havia estat des de petit. En entrar li indicaren el lloc sobre un planell. Localitzà la porta d’accés i s’estranyà en veure la foscor de l’interior. Va suposar que es tractaria d’algun aquari, o d’aus nocturnes. Va continuar pel passadís, va obrir la porta del fons, i quan es va tancar darrera d’ell veié per fi les reixes i la gent a l’altre costat, que reia d’ell i li llençava cacauets. No arribà a comprendre que era el convidat d’excepció del dimarts, quan deixen entrar a veure menjar el tigre.

Xoc

Xoc

Em vaig despertar ajagut al terra de la cafeteria, banyat en sang que creia meva malgrat no sentir dolor. Després vaig veure els cossos estesos, els impactes de bala. Em vaig posar dret lentament, confós, i vaig veure que els clients i els cambrers eren morts, i la por i el fàstic se’m barrejaren amb l’alegria de pensar que jo m’havia salvat, estirat sota la taula, on m’haurien donat per mort. Absort en l’horror, atordit, sentia les sirenes cada cop més properes, preguntant-me qui podia haver fet una cosa així, fins que vaig adonar-me que encara duia penjat el subfusell.

1.5.06

Ciutat emmurallada

Ciutat emmurallada

La doctrina oficial dicta que res no existeix darrera la muralla. Tota la ciutat està envoltada d’aquesta paret, desproporcionada i impressionant, que encercla la ciutat sense fissures, sense portes, ni túnels ni escales. Només alguns joves intenten de vegades escalar les altes parets, els murs que s’alcen fins als núvols. Sovint se’ls perd de vista mentre continuen pujant, però els seus cossos morts no triguen en aparèixer al peu de la muralla. Hi ha llegendes d’alguns que van sortir, i expliquen que més enllà hi ha vida, i més històries, i gent que viu sense por en ciutats sense murs.

Cos estrany

Cos estrany

El van operar d’un quist al canell, i en tornar a casa sentí que li havien deixat alguna cosa dins, quelcom metàl•lic, petit i esfèric que emetia senyals. Intentava palpar-lo, es gratava la cicatriu fins a fer-s’hi mal, i la por li creixia per dintre. Anà a l’hospital: li feren radiografies per demostrar-li que no tenia res, però ni així se’ls cregué. Confiava més en els seus sentits que en la ciència abstracta. Li receptaren tranquil•litzants i l’enviaren a casa. En arribar se’ls prendria, amb molt de whisky, per ofegar el dolor i poder treure’s l’emissor, diguessin el que diguessin.

Contes adormits

Contes adormits

Els contes estaven adormits. Es sentia paralitzat, primer per la mandra, després per l’horror, més tard per la indignació, i finalment per l’esperança. Assegut prop de la finestra, l’ancià veia cristal•litzar el que abans li semblaven contes improbables, ara tan reals, tan presents. La sang i els morts ja no eren mers recursos literaris, sinó un dolor pregon, compartit. L’ancià observava desconcertat el discórrer del món allà fora, desorbitat, maldats cobertes de mentides. Aleshores respirà profundament, tancà la finestra i reprengué la ploma, conscient de la seva inferioritat davant d’aquella realitat autònoma i furiosa que, un cop més, imita l’art.

Jugar a nines

Jugar a nines

No l’importava que el seu fill jugues amb nines, era un pare sense massa prejudicis. Però li costava d’acceptar la seva manera de jugar-hi; els clavava agulles llargues, les farcia d’herbes estranyes recollides al camp, o els arrencava els caps i els penjava en garlandes al sostre de l’habitació. Un cop, el seu fill va posar les nines en cercle, mentre, des del centre, dirigia una mena d’aquelarre infantil. El pare ja no ho pogué suportar més. Enfadat, li va recordar que una cosa era jugar amb nines, i una altra el que feia ell; allò eren coses de nenes.

Ni un més

Ni un més

Porta nou mesos sense fumar, des que pagà i signà el contracte. Era un mètode eficaç, dur i caríssim. Mai no havia pogut reunir prou voluntat per deixar-ho, de manera que provà el sistema. “Ni un més”, li havien dit, “ni un, mai més”. Li explicaren els termes de l’acord, i el convenceren que eren seriosos, però avui, segur que després de tant de temps ja no el vigilaven, ha volgut donar-se el gust d’una última cigarreta, que ha fumat esporuguit en un portal. Al vespre, ha trobat oberta la porta de casa seva, i la família no li responia.

Instruccions per resoldre un laberint

Instruccions per resoldre un laberint

Teseu es presentà voluntari per entrar al laberint, però el rei decidí que seria més efectiu llençar una operació militar que anomenà “Rejoneo”. Helicòpters de combat, a base de cops de míssil, enderrocaren bona part dels murs i passadissos que fins aleshores havien format aquell dèdal enrevessat i inaccessible. Després arribà la infanteria. Prengueren posicions entre la runa, i avançaren, sense deixar de disparar, cap a l’interior fumejant. La histèria dels qui creien veure banyes entre les ombres provocà moltes baixes per foc amic. També van morir alguns periodistes grecs, aixafats pels rebles. I el minotaure encara no ha aparegut.

Abans d’anar a dormir

Abans d’anar a dormir

El pare intenta convèncer-la que no hi ha monstres a l’armari, i ella li fa creure que ho comprèn, que ja és gran, que si el pare li demostra que rere les portes no hi ha coses amb dents ni ventoses, dormirà tranquil•la de nit, somiant aquells somnis innocents que els adults creuen que somien les nenes, i el pare la tapa i li fa un petó, i ella s’espera una mica abans d’aixecar-se i obrir altre cop l’armari, perquè és clar que hi ha monstres, i els ha d’alimentar, puix afamats podrien devorar el pare, que no els veu.

Ars longa, vita brevis

Ars longa, vita brevis

Quants contes caben en cent paraules? L’ancià n’havia escrit milers, i sempre que n’acabava un de nou, desitjava que aquell conte estigués ja creat, i es llençava compulsiu a buscar-lo entre els anteriors, fins que ho deixava estar, cansat i intranquil, i començava a escriure’n un altre. Amb creativitat frenètica, cada dia buscava completar el cercle, el moment en què el conte nou tornés a ser el primer, el noment en què tot estigui dit, quan en cent paraules ja no hi càpiguen més temors ni horrors que els ja explicats, ni més històries ni mentides que les ja escrites.

Objectiu militar

Objectiu militar

Quan els veïns de l’escala em digueren que en Bush havia anunciat per la tele que bombardejaria el meu pis, no m’ho vaig creure. Però la del tercer, una noia molt maca, m’assegurà que ho havia sentit ella mateixa, així que vaig anar al Ministeri de l’Interior.
-Miri vostè, aquest país manté bones relacions amb Estats Units; el problema és entre vostè i ells.
Quan vaig tornar a casa, ja havien fet una primera ofensiva. No quedava res d’una de les habitacions del davant. Vaig trucar a en Bush, però no va posar-s’hi. Aleshores vaig sentir que tornaven els avions.

L’ascensor

L’ascensor

Quan tornava a casa, carregada amb les bosses del supermercat, l’ascensor s’aturà, i ella quedà atrapada entre dos pisos. Premé el botó d’alarma, però no sonà res. Estarà connectat a la central, es digué sense convicció. Picà a la porta per fer soroll, i sentí xiuxiuejos allà fora. Els va cridar que estava tancada, que avisessin algú per obrir la porta. Ningú li respongué, però els xiuxiuejos continuaren, i les rialles, i fins i tot semblava que s’hi hagués afegit més gent. Deixà de cridar en sentir, entre les riallades i bromes dels veïns, el que planejaven fer amb ella.

Un mal negoci

Un mal negoci

Vengué l’ànima al diable a canvi de quatre bagatel•les, i quan s’adonà del mal negoci que havia fet va anar a reclamar-la, perquè li havien assegurat que tenia quinze dies de termini si no quedava satisfet amb la transacció. A les oficines li van demanar el rebut, i ell va haver d’explicar-los que es tractava d’un contracte oral, sense paperassa pel mig. Sense rebut, li van dir després d’escoltar-se’l, no hi ha devolució. Desanimat, i mai millor dit, va demanar el full de reclamacions i es va despatxar a gust. En sortir al carrer, va sentir impulsos de matar algú.

Presoner en cos aliè

Presoner en cos aliè

Estava empresonat dins d’un cos que no era el seu, dins d’una persona grisa a qui no agradava el menjar picant, ni el risc, algú que s’amagava a casa quan plovia i que mai no explorava la ciutat de nit. Es sentia presoner d’aquell viure apàtic, d’aquell home esporuguit tan diferent d’ell. Somiava que algun dia trencaria aquella màgia negra i es veuria lliure per ser ell mateix i sortir de la grisor. Però amb el temps va descobrir que no hi havia presó ni encanteri, però ja era massa tard; tenia una feina estable i havia demanat una hipoteca.

Embús

Embús

Al principi van creure que es tractaria d’algun accident uns kilòmetres més endavant, l’única explicació d’una retenció a l’autopista que ja durava més de dues hores. Els qui tenien aire condicionat als cotxes s’hi refugiaven i intentaven relaxar-se i passar l’estona escoltant música. D’altres havien sortit i xerraven en grupets amb els ocupants d’altres vehicles. Quan es va sentir que arribaven els helicòpters, tots van pensar que es tractava d’una actuació de les autoritats per solucionar l’embús, de manera que els trets, les explosions i els crits els van agafar desprevinguts, i van trigar a comprendre que ells n’eren l’objectiu.

Sol en la nit

Sol en la nit

Aquells dies, a la ciutat desapareixien nens. Per això ningú no els deixava sortir sols de nit, i em va estranyar veure el nen vagant pel carrer a aquelles hores. Llavors vaig veure l’home que se li apropava, li posava la mà a l’espatlla i li deia alguna cosa. Tenia por, però hi havia d’intervenir? M’hi vaig acostar pel darrera, en silenci, mentre l’estrany encara parlava amb el nen espantat. El vaig colpejar amb un pal a la base del crani, i caigué en rodó. El nen em mirà i somrigué. “Vine”, li vaig dir, “ja veuràs quantes joguines tinc”.

Un bon pla

Un bon pla

Vaig pagar a un sicari perquè m’atraqués mentre passejava amb la meva noia, per poder fer-lo fugir i quedar com un déu davant d’ella. Un bon pla. Passejàvem pel trencaones, arribà i ens demanà els diners. Però abans que jo pogués reaccionar, la meva xicota li va fotre tal hòstia que el va matar. Jo estava desconcertat, però ella digué que el millor seria tirar-lo al mar. I, tot i que ella no ho sabia, jo tampoc volia que m’hi relacionessin. Des d’aleshores, l’autoestima de la meva xicota ha crescut moltíssim, però ara jo, quan estic amb ella, tinc por.

Records de la infantesa

Records de la infantesa

De petits, jugàvem a dràcules entre els túnels foscos de les cases del governador, laberints encalats que donaven a portes, escales i passadissos. Els grans feien de vampirs, i els petits fugíem per galeries poc il•luminades. Anant amb el Fredi i la Tere, un dràcula va saltar damunt d’ells i els eliminà, i en fugir vaig trobar-me sol, perdut en una foscor repleta d’ullals. Desitjant ser eliminat per poder sortir, vaig sentir-me alleujat quan els grans van agafar-me, i em dugueren a un lloc més fons i més fosc, on van explicar-me que allò mai no havia estat un joc.

La metamorfosi

La metamorfosi

Quan es despertà, Jordi C. s’havia convertit en escarabat. La seva dona no hi veié res d’original, perquè en Kafka ja ho havia fet abans. Jordi C. li va aclarir que el txec ho havia escrit, mentre que ell era un insecte de debò. Amb una indiferència inquietant, com si no apreciés el canvi, ella marxà a treballar llençant-li un petó i pregant-li que no arribés tard al despatx. Patètic: s’havia convertit en escarabat i la seva dona l’acusava de plagi. Amb el temps s’hi acostumà, però sempre li va quedar la recança de no haver plagiat en Henry Miller.

Instruccions per anar amb metro

Instruccions per anar amb metro

Si es para el metro entre estacions i estàs sol al vagó, no miris per les finestretes cap a la foscor del túnel. Continua llegint, o fixa l’esguard al terra, o al mapa de les parades, amb el seu missatge tranquil•litzador que continuen allà, que després de l’avaria arribaràs a l’estació següent, tal com ha de ser. Sobretot, no apropis la cara al vidre, ni ajustis la vista a les ombres, allà fora. I si ho fas, i veus ulls grocs, gira’t, i desitja que el metro arrenqui, o que ells estiguin ocupats amb un altre passatger d’un altre vagó.

21.2.06

Intimitat

Intimitat

La meva filla adolescent no vol que entrem a la seva habitació. Creia que era per que no pugués trobar-li cartes d’amor, o drogues, o armes de foc, coses de l’edat. Pero aviat vaig començar a sentir estranys sorolls rera la porta closa, quan ella encara no havia tornar a casa. Per a no perturbar la seva intimitat,no vaig voler desvetllar el misteri, pero cada cop els sons son més estranys, com bordades, o esgarips, brams que no m’atreveixo a qualificar. De petita sempre havia volgut tenir un gos, ponis i alguns tigres. Pero, no, no crec…