1.5.06

Contes adormits

Contes adormits

Els contes estaven adormits. Es sentia paralitzat, primer per la mandra, després per l’horror, més tard per la indignació, i finalment per l’esperança. Assegut prop de la finestra, l’ancià veia cristal•litzar el que abans li semblaven contes improbables, ara tan reals, tan presents. La sang i els morts ja no eren mers recursos literaris, sinó un dolor pregon, compartit. L’ancià observava desconcertat el discórrer del món allà fora, desorbitat, maldats cobertes de mentides. Aleshores respirà profundament, tancà la finestra i reprengué la ploma, conscient de la seva inferioritat davant d’aquella realitat autònoma i furiosa que, un cop més, imita l’art.

No hay comentarios: